La paraula educador, ser una persona educadora dins del camp de la intervenció social, és una paraula anhelada, ja que indica el reconeixement d’una trajectòria professional i acadèmica.

Avui en dia, una persona titulada en el camp del lleure que acompanya infants en casals, menjadors escolars, caus i esplais és indubtablement una persona que exerceix el rol de l’educació, com ho és una persona titulada en integració social, animació sociocultural o inclús una persona cuidadora que treballa amb entitats del tercer sector en el camp assistencial i dels serveis educatius. De fet, fins i tot el personal de cuina o de serveis generals, una conserge d’una escola o una bibliotecària i inclús un vigilant municipal poden exercir amb professionalitat el rol de l’educació.

Educar és conversar, observar, acompanyar, obrir-se davant del subjecte i permetre que aquest es manifesti en la seva màxima essència. Vincular-lo al món, al llegat cultural i patrimonial de la humanitat, a les relacions socials si ho desitja. Les educadores i les educadores socials som un catàleg d’oportunitats on de vegades s’ofereixen propostes i on de vegades el subjecte les pren sense consultar-ho.

Com educador i educador social en llars-residència amb persones adultes que han perdut o han nascut sense autonomia, he tingut l’oportunitat de fer molts acompanyaments de cap de setmana en el camp del lleure i si bé hi ha moltes coses que sobten en la pràctica educativa en allò que incorpora o no una perspectiva ètica, és la pregunta que moltes persones residents d’una llar de tornada cap a la institució solen preguntar: m’he portat bé?.

Estem davant d’un indicador evident de paternalisme implacable perquè una persona adulta, i en especial una persona adulta en situació de dependència no es pot portar mai bé o malament. Puc mantenir una actitud inapropiada o incívica però, què vol dir que una persona adulta amb diversitat funcional intel·lectual o amb problemes de salut mental es porta malament? Que l’autenticitat del subjecte no agrada.

El model de moltes llars-residència i institucions que atenen infants i joves parteix d’un model antic on les persones per unes determinades característiques s’ubiquen en grans institucions i les persones que hi treballen exerceixen d’operaris d’unes instruccions que parteixen de la pràctica preventiva, moralitzadora i controladora: no permetre que el subjecte s’equivoqui, prendre decisions per aquest, fer valoracions subjectives o impedir el mateix qüestionament de les nostres intervencions, és a dir, privar i obstaculitzar el desenvolupament de la persona per les pors que nosaltres mateixos hem adquirit en la nostra experiència de vida però que no parteixen de cap fonament teòric.

Ser educador o educador social pot comportar un escull de la mateixa pràctica: el perill de despersonificar la mateixa persona que exerceix el rol de l’educació. La mirada paternalista en molts centres i institucions que atenen qualsevol col·lectiu pot comportar que les persones que hi treballen deixen de tenir nom propi davant del subjecte per convertir-se en l’educador/a. Recordo en un CREI a un jove que acabava d’ingressar i que sense motiu copiava a mà el dossier de normativa del centre com a ‘mesura educativa’ i la companya que entrava al torn de la tarda es va presentar com l’educadora del torn de tarda. La meva experiència en un CRAE quan tots els joves es referien a moltes persones que hi treballaven com el educador o la educadora, en aquelles que precisament hi sentien llunyania i desvinculació i com es referien a altres educadors socials amb orgull pel seu nom.

El nostre nom ens representa, ens defineix, ens vincula amb les persones i aquestes ens coneixen. Tenir nom ens diferencia dels altres i ens ofereix la identitat. Possibilita que ens recordin, que ens valorin i ens tiguin presents.

L’educació social ens ubica en una professió a través de la nostra pràctica, i és aquesta pràctica la que ens atorga presència com a educadors i educadores davant del subjecte.