“La feina d’edificar consisteix a construir entorns agradables, a sortir de l’estretor dels propis interessos personals i pensar en els altres” (Francesc Torralba)

El vincle és el lligam intangible més autèntic que s’estableix entre dues persones. Mare o pare i el seu fill o la seva filla construeixen en el temps una relació que com més va més intensa és, i com més intensa és més genuïna es fa.

En aquesta construcció del vincle és important proporcionar a l’infant un amor verdader carregat d’elements positius i proporcionar “atenció concentrada” i “especialment intensa” nascuda del “compromís directe i personal” manifestat a través de la nostra acció com a mares i pares davant dels fills (Corkille, 1970).

El psicoanalista britànic John Bowlby, en la seva Teoria de l’Aferrament (1948), assenyala que l’amor matern és vital per a la salut mental de l’infant i que els nens necessiten una relació càlida amb els seus progenitors, especialment amb la mare durant els sis primers mesos de vida i que aquesta formació del vincle és decisiva per a la supervivència i el desenvolupament saludable del menor.

Bowlby a “los cuidados maternos y salud mental” (1968) constata l’evidència que l’amor i la cura proporcionada per la mare i el pare al nen o a la nena durant la seva infantesa és de “fonamental significació en el futur de la seva salut mental”.

Les conclusions de Bowlby parteixen de compilacions de dades procedents de tractaments psicoanalítics de persones adultes i que fan considerar essencial per a la salut mental dels infants “el calor, la intimitat i la relació constant de la mare” o d’aquella persona que amb “caràcter permanent la substitueixi” [1], també en què ambdues parts gaudeixin i trobin satisfacció en la relació.

L’informe científic encarregat per la Organització Mundial de la Salut (OMS,1948) i que incideix especialment en la infància sense llar, descriu que “la privació de l’afecte matern durant la primera infància produeix profunds efectes en la salut mental i el desenvolupament de la personalitat dels éssers humans”. Conclusions a les quals s’hi arriba a través de diferents proves demostratives d’estudis d’observació directa en el camp de la salut mental i el desenvolupament de la infància en institucions o llars substitutives, estudis que investiguen les històries clíniques d’adolescents, adults que han desenvolupat patologies mentals, i estudis que segueixen de prop la vida en grups de nens que han sofert privació en els seus primers anys de vida.

D’aquest informe destaca també la coincidència dels resultats en persones de diferents nacionalitats i de diferent “preparació cultural”, que els símptomes de la malaltia mental “no poden ser fàcilment superats” o que poden restar afectats per tota la vida; el que Bowlby anomena com una “veritat establerta” encara que ombrívola.

Primera infància

Montserrat Guàrdia, psicòloga clínica, psicoanalista i professora de l’Institut Universitari de Salut Mental, també en un anàlisi sobre les conclusions de Bowldy, ens diu que estem en constant interacció amb el món. Quan encara no ens podem expressar amb paraules, descobrim i donem forma als codis comunicatius que afavoreixen la creació de vincles relacionals, imprescindibles per al creixement mental i emocional: el plor, les ganyotes, les rialles i les gestualitzacions són les primeres manifestacions com a respostes a estats fisiològics de tensió o satisfacció [2].

Sobre vincle també en parla Francesc Rovira (2000), que ens introdueix en els maltractaments emocionals, descrit per Arruabarrena (1989) “com una falta persistent de resposta als missatges, a les expressions emocionals i a les conductes procuradores de proximitat i interacció iniciades pel nen; així com la falta d’iniciativa, d’interacció i contacte per part d’una figura adulta estable”. Rovira parla també dels nens que presenten alguna discapacitat intel·lectual i les dificultats afegides que poden presentar a l’hora d’establir un vincle positiu amb els seus progenitors: en el cas dels nens amb Síndrome de Down, per exemple, els recursos innats de connexió apareixen més tard, com ara la mirada expressiva que es retrassa fins a les set o vuit setmanes.

Polaino (2004) descriu que el que és propi de l’aferrament és l’obertura a la comunicació. Estar aferrat és el mateix que estar obert, el què ens porta a una obertura afectiva i cognitiva. De no existir aquesta obertura tampoc existiria l’aferrament, és a dir, la necessitat de vincle intens que un nadó demostra tenir des del dia que neix. És  important reconèixer que “aferrament i autoestima en certa manera es corresponen tan bé i tan proporcionalment que quasi arriben a superposar-se, sense que per això es confonguin entre si”.

Vincle i educació social

Com a educadors i educadores socials ens trobem davant de casos complexos en què intervenen disciplines com la psicologia, la pedagogia o la psiquiatria. L’educació social parteix d’un model pedagògic o de pedagogia social que té com a objecte capacitar a professionals, i en un terme molt general, per actuar preventivament sobre les dificultats de les persones i de la societat. Treballar per un món igualitari en drets i oportunitats.

Ara bé, això vol dir que treballem amb persones que han perdut aquests drets i aquestes oportunitats, inclús el dret de ser reconeguts com a persones i les oportunitats de ser identificades com a tal. La pèrdua és immensa i irreparable, no és pot substituir el dany ni el temps perdut, com tampoc es pot regenerar el vincle privat i l’amor negat.

Si el vincle ens proporciona autoestima, vol dir que ens proporciona amor propi i que amb l’amor propi ens podem desenvolupar com a persones. Si la privació de vincle és el contrari d’autoestima, vol dir que aquesta privació ens proporciona odi propi, és a dir: rebuig i repugnància cap a un mateix i cap a la societat. Si l’autoestima ens pot fer creure que les persones són bones, que el món pot ser bo i que podem ser feliços, l’odi propi ens farà creure que les persones són dolentes, que el món és dolent i que no podem ser feliços.

L’amor és un sentiment innat i natural de la persona, un sentiment que està entre nosaltres però que negat durant tants anys és fa impossible incorporar de manera equilibrada en el nostre jo. Podria dir que la incapacitat d’entendre l’amor que genera el maltractament i d’entendre el vincle entre les persones, és potser una de les pitjors discapacitats de l’ésser humà i que com a professionals hem de saber afrontar. Això vol dir també entrar en conflicte amb nosaltres mateixos i el nostre passat per pode-nos regenerar com a persones que exerceixen un rol professional.

En un àmbit d’actuació com en el de l’educacio, treballem inevitablement amb altres persones, un àmbit en el qual resulta fàcil caure en actituds paternalistes i que en certa manera són actituds amb les quals ens han educat: això pot ser simplement dotar de la figura d’educador/a social d’un fictici rol de pare/mare vers una persona que prenem com incomplerta i inoperativa, la qual cosa ens porta a infatilitzar la persona amb la qual estem treballant pel simple fet d’estar aquesta institucionalitzada. Però infantilitzar és també una forma de maltractament. Estem davant de persones amb sentiments i desitjos, persones de dret que qüestionen a diari el nostre exercici professional, que mostren el seu desacord i la seva negació davant aquelles intervencions que creiem adequades.

La capacitat de poder fer transitar les inquietuds de les persones que acompanyem i per les quals treballem cap a una resposta respectuosa necessita de grans dosis d’empatia, però sobretot d’entendre que estem davant de persones que pateixen i que han patit. Respostes que generen estímuls molt diferents a “allò” que esperem i desitgem, i esperem trobar segons el nostre propi aprenentage i que potser no aconsguirem entendre, però que potser ni tan sols cal entendre, sino saber acompanyar.

---

[1] Els estudis de Bowlby están molt centrats en la figura maternal

[2] Material de l’Insitut Obert de Catalunya, p.24. https://ioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/1752_EDI/EDI_1752_M05/web/html/media/fp_edi_m05_u1_pdfindex.pdf

Bibliografia

Torralba, Francesc (2007) El sentit de la vida, p.105.  Ara Llibres. Badalona

Bowlby, John (1948). Teoria de Apego .

Bowlby, John (1968). Los cuidados maternos y salud mental.

Guàrdia i Pòrcar, Montserrat (sense data). Molt abans de les paraules… un Món!. Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXXII/1. https://www.raco.cat/index.php/RCP/article/viewFile/299235/388814

Rovira i Toda, Francesc (2000). Els vincles afectius. Aloma, revista de psicologia, ciències de l’educació i de l’esport. Recuperat el 17 de juny del 2018 https://www.raco.cat/index.php/Aloma/article/viewFile/95823/154202..

Polaino Lorente, Aquilino (2004). Família y autoestima. Editorial Ariel https://es.slideshare.net/luzelenavonhemken/familia-y-autoestima-aquilino