Conte per una jove d’un CRAE

L’armari de la por

La Peça vivia en una gran casa envoltada de flors i animals, la llum entrava per cada racó de cada habitació, les olors i la suau brisa del camp podien endinsar-se fins a l’últim raconet de totes i cada una de les estances d’aquella gran casa, que bé podia semblar un castell fortificat.

Quan hom respira profundament en aquella casa fortificada, percep una intensa emoció… Què dic jo, una? Són tants sentiments els que es perceben, que ni una sola paraula de cap diccionari del món ni cap llenguatge estrany podrien definir.

L’habitació de la Peça tenia un gran armari, era un armari escabrós, abrupte i feréstec on vivien estranyes bèsties, eren les Perxes. Us les imagineu? Insòlites feres amb corbes de metall i fusta, amb caps en forma de ganxo subjectant estranyes teles inertes.

Cada dia al matí, la Peça havia d’obrir aquella quimera d’ésser monstruós amb el cor fent esgarips. Cada Perxa contenia una desconcertant cuirassa, però… sabeu que és una cuirassa? Un vestit que protegeix el cos de les guerreres!.

Així és, la Peça era una guerrera valenta i atrevida que s’havia de protegir. Però de què? De mil i un esculls, de perills inexplorats, de secrets que aquell armari teratològic i espantós preservava paorosament al resguard d’aquelles haveries corbes mig metàl·liques.

En aquella casa en mig del camp, la Peça s’havia de mudar cada dia amb una d’aquelles teles torbades, havia de destriar entre totes aquells induments per enfrontar-se al món. Us ho imagineu? Posarse davant d’aquell terrible armari, obrir la porta de la dreta, obrir la porta de l’esquerra, respirar fins deixar l’habitació sense aire, obrir els ulls, destriar una indumentària, allargar el braç, agafar una perxa… No!, agafar la Perxa! Per despenjar una armadura i posar-se-la de nou.

Quan la Peça s’havia armat, començava una audaç i temerària contesa que s’allargava fins a la fi del dia. Una persistent pugna de paraules, cops al cor, emocions incompreses i esdeveniments inexplicables. Però la Peça no lluitava contra cap monstre, ni contra cap persona, no hi havia subjecte conegut o aliè a qui enfrontrar-se, tot eren temors! Penseu-hi, temors? Que podria témer aquella valerosa guerrera de mirada intrèpida i coratjosa?

No ho sabeu, però la Peça s’enfrontrava a perills que només ella coneixia. En acabar el dia, la valerosa heroína Peça es defeia de la desgastada i erosionada cuirassa que s’havia fet malbé de la persistent lluita, una lluita que emprenia dia rere dia!

Cada dia? Sí! I pensareu… Com de gran era l’armari? L’armari era tan gran com les seves pors! Però la casa no era tan gran i l’armari es va anar fent petit. Cada dia que passava, cada sol que marxava a dormir per donar pas a una nova nit, les esfereïdores i perverses Perxes anaven restant nues. Sense aquells estranys vestits, aquells monstres mig de ferro i mig de fusta es commutaven en autèntiques desferres inertes.

L’armari, aquell armari de la por infest, es va anar buidant de cuirasses fins que arribà un dia en què la Peça obrí aquell moble indesitjat i no es va trobar res per posar-se, res per poder-se protegir.

I estareu pensant, i ara què?- I ara què! -Va exclamar la Peça. El sol havia sortit i no tenia intenció de tornar-se amagar. Una suor freda enaiguava el cos d’aquella valenta i atrevida guerrera. Però aquella guerrejadora heroïna només s’havia quedat sense armadura, i no pas sense valor.

La Peça, brava, ardida i agosarada com mai, va començar a sortir de l’habitació d’aquella casa fortificada en mig del camp. Inquieta però diligent, intranquil·la però decidida, ansiosa però emprenedora, amoïnada però assossegada va començar a prendre el control de la seva vida i va descobrir que els temors i les temences podien seguir existint però que ja no necessitava encobrir-se ni ocultar-se, ja no necessitava esvanir-se sota una cuirassa per sentir que la vida li pertanyia.

Gerald Llach, 25/08/2019